La teoria de la transició demogràfica estudia l’evolució de la població a partir del balanç entre natalitat i mortalitat i estableix un seguit d’etapes (règims demogràfics). El pas d’una etapa a l’altra depèn del grau de desenvolupament econòmic, social i cultural de cada país.
Font: http://ca.wikipedia.org/ [17/11/2014
El gràfic anterior rep el nom de demograma i ens permet analitzar l’evolució de la població mundial a partir de cinc fases, tot i que hi han diferències entre els països desenvolupats i subdesenvolupats que veurem més endavant.
Fase I: règim demogràfic antic. Va durar des de l’Antiguitat fins mitjans del segle XVIII. Natalitats i mortalitats elevades. La població es mantenia estancada i el creixement era lent. La mitjana de fills per dona era de cinc, però al mateix temps la taxa de mortalitat infantil era molt elevada durant el primer any de vida i elevada fins els set anys. L’esperança de vida era baixa (4o anys), conseqüència de les epidèmies, les males collites, les guerres i les catàstrofes naturals. Per això s’anomena aquest període d’estabilitat demogràfica.
Fase II: transició demogràfica. Va durar de mitjans del XVIII fins mitjans del XIX. La mortalitat cau, a causa de la millora en les condicions de vida de la població (alimentació – Rev. Industrial-, salut pública -recollida d’escombraries,-, avenços mèdics – vacunes, pràctiques antisèptiques-, millora de l’higiene – sabó, …). Mentre la natalitat es manté alta i per tant la població creix. Per això es coneix aquesta fase com d‘explosió demogràfica.
Fase III: ajustament demogràfic. Va durar de finals del s, XIX fins 1940. Caracteritzat per una caiguda de la natalitat (causes econòmiques i socials) i de la mortalitat (millora de la higiene, vacunes …), entrem en un cicle de creixement tancat on el factor principal és el control de la natalitat.
Fase IV: nou règim demogràfic. Comença a meitat del s. XX, però es fa molt evident cap els anys 90. Creixement nul i inclús negatiu. Procés d’envelliment continuat de la població a les economies més desenvolupades. L’esperança de vida es situa per sobre dels 80 anys.
Fase V: regressió demogràfica. la població no solament està estancada sinó que entra en una clara regressió amb taxes de creixement negatiu, conseqüència de les baixes natalitats, que arriben a caure per sota de les de mortalitat.
Aquest procés que acabem de comentar seria el característic dels països desenvolupats, entre els que es troba Espanya, Alemanya, França … Les raons que ens permeten explicar aquesta desacceleració poblacional són: la baixa mortalitat (avenços de la medicina, vacunes, lluita contra la mortalitat infantil) i el descens de la natalitat (endarreriment en l’edat de matrimoni i de la maternitat per assegurar als fills unes atencions i educació correctes, incorporació massiva de la dona al mercat laboral …).
Pel contrari, com podeu comprovar al segon gràfic, els països subdesenvolupats es troben en una altra situació, on podem distingir dues fases:
Fase I: règim demogràfic antic. Dura fins ben entrat el segle XX. Caracteritzada per natalitats i mortalitat altes.
Fase II: règim de transició demogràfica. A finals del s. XX es comença a disparar el creixement de la població, com a conseqüència de la caiguda de la mortalitat. Aquesta caiguda és el resultat dels esforços mèdics del món desenvolupat per solucionar les emergències sanitàries del Tercer Món (subministrament de vacunes, construcció d’hospitals …). Tanmateix, en els països subdesenvolupats s’han començat a desenvolupar polítiques de control de la natalitat, per tant aquesta està començant a baixar, tot i que el nombre de naixements encara és molt alt donat que tenen molta població jove.
Geohistòriaeso 
