La població a la UE.

La població a la UE era de 501 milions d’habitants al 2010 i de 505 al 2013 (200 milions més que els EUA).

Font: Euroestat. [en línia][Consulta 11/12/2014]. Dades en milers d’habitants.

Aquest creixement es mantindrà fins el 2040, moment en que s’arribarà als 520 milions d’habitants. La UE representa el 7,4 % de la població mundial i el 68,4 % dels habitants d’Europa.

Característiques:

Creixement lent: al 2012 la Tn= 10,4%; Creixement natural 0,4%; Taxa de fecunditat 1,57 (2011).
Població envellida: al 2013 els majors de 65 anys representaven el 18,2%, mentre que els menors de 15 eren el 15,6%.
Esperança de vida: al 2012 72,5 anys pels homes i 83,1 per les dones.

Font: The UE in the world 2014. Euroestat.

La immigració, amb fluxos d’uns 2 milions anys, podria compensar els efectes de la baixa fecunditat i l’alta esperança de vida. Aproximadament a gener de 2011, vivien a la UE un 20.500.000 immigrants (no nacionals de la UE). Els majors contingents d’immigrants els tenien a 1 de gener de 2011: Alemanya (7,2 milions), Espanya (5,6 milions), Itàlia (4,6 milions), el Regne Unit (4,5 milions) i França (3,8 milions).

Tradicionalment els països receptors d’immigrants van ser Gran Bretanya, Alemanya i França. Però al s. XXI Espanya i Itàlia s’han convertit en dos dels principals receptors de nouvinguts (entrada per Melilla i Lampedusa).

L’origen d’aquesta població és força divers, però principalment estem parlant de Turquia, Àfrica i Àsia (principalment Xina) durant la 2ª meitat del s. XX i Amèrica Llatina (Equador i Colombia) al s. XXI.

Font: Cifras INE 2012. [en línia]. [Consulta: 07/01/2015]

Majoritàriament les raons principals d’aquests fluxos migratoris les trobem en la millora del nivell de vida.

A la imatge les principals procedències dels immigrants a la UE.

Font: Euroestat [en línia] [Consulta 15/12/2014]

Les reaccions dins de la UE davant d’aquest procés les podem resumir en:

La necessitat de regulació legal de la immigració (drets i obligacions), per tal de combatre l’entrada ilegal.
Programes d’integració pels nouvinguts (idiomes, normes, valors …)

mmm

Quant a Josep Maria Bofarull

He estat educador, docent i formador al llarg de 33 anys, especialment de Geografia i Història i en general de les ciències socials a diferents nivells educatius. El temps passa, tempus fugit deia Virgili, i el setembre de 2020 em vaig jubilar. La qual cosa ha provocat que la meva dedicació professional ha canviat d’intensitat i d’àmbit. Les ciències socials, i especialment la geografia i la història, han format part de la meva vida professional i privada. Sempre m'han interessat els moviments socials com a instruments de transformació dels segles XIX i XX i els moviments de protesta i antiglobalització de principis del segle XXI, que porten qüestionant durant anys el procés econòmic i tècnic-científic del capitalisme, que ha dominat l’escenari global des de la revolució industrial del s. XVIII, generant unes particulars circumstàncies en la distribució dels diners, el poder i els recursos a escala mundial, i que és responsable directe dels processos de repartiment desigual de la riquesa i de les crisis climàtiques, econòmiques, migratòries, socials i darrerament sanitàries del món globalitzat en les darreres dècades. El bloc que esteu consultant és el resultat de sis anys de treball amb els meus alumnes de geografia de 2n de batxillerat. Hi trobareu multitud d’entrades sobre el temari de PAU, però també un seguit de continguts que pretenen aportar un petit gra d’arena a la comprensió del món actual amb esperit crític. En un moment històric en què sembla que les grans idees han perdut credibilitat, i com diu Zygmunt Bauman a Temps líquids amb un estat que ja ha perdut la seva autoritat, i intenta legitimar-se a partir d’una fórmula política alternativa que bescanvia llibertat per seguretat, és necessari mantenir una mirada oberta a tot el que passa. Penso que les ciències socials ens poden donar aquesta mirada.

Mostra totes les entrades de Josep Maria Bofarull →