Paisatge urbà. Plànols urbans.

La ubicació geogràfica d’una ciutat és el resultat de processos històrics complexos. Aquesta ubicació obeeix a raons estratègiques com: el fàcil accés (ports, creuament de camins), la disponibilitat de recursos, la facilitat defensiva.

Per tant, a les ciutats actuals podem distingir una morfologia determinada que està relacionada amb la seva història. A Europa podem distingir els següent plànols urbans:

Pla irregular: aquest tipus de plànol coincideix amb la zona antiga de la ciutat i s’ubica històricament a la ciutat preindustrial. Amb un origen romà o medieval (cristià o musulmà, envoltada de muralles, encara avui en dia en podem resseguir el seu traçat a moltes ciutats (Tarragona, Lugo, Cáceres, Granada, Ávila). Disposició caòtica dels carrers sense cap ordre determinat (carrers estrets i irregulars).

Font: http://www.zonu.com/ [en línia] [ Consulta: 29/01/2015]

Pla ortogonal: també rep el nom de plànol reticular o en quadrícula, i la seva morfologia és molt simple, carrers perpendiculars que dibuixen illes d’habitatge quadrades o rectangulars amb els edificis disposats de forma ordenada. El seu desenvolupament més característic es dona al segle XIX, quan moltes ciutats com Barcelona van enderrocar les muralles medievals i van construir els eixamples. El  més conegut dels eixamples d’Espanya és el de Barcelona, construït i dissenyat per Ildefons Cerdà al 1863, que va dissenyar un plànol rigorós i precís que donava resposta a les necessitats de la ciutat.

Font: Google Maps

Pla radiocèntric: aquest tipus de plànol acostuma a ser el resultat de l’existència d’un edifici o un espai singular (catedral, castell, plaça), de manera que condiciona l’ordenació de tota la ciutat. Des d’aquest punt central parteixen els carrers i les avingudes que connecten els diversos sectors de la ciutat. Per permetre la connexió dels diferents barris urbans sense tenir que passar pel centre es complementa amb vies concèntriques (cinturons urbans). Exemples: París, Moscou i Amsterdam. Parcialment Vitòria, Tarragona, Pamplona també tenen disposicions urbans amb aquestes característiques.

Font: Google Maps

A les ciutats actuals cal una planificació per tal de gestionar el seu creixement. En aquesta planificació intervenen fonamentalment les administracions públiques que elaboren lleis i creen organismes per tal de gestionar i controlar l’ús del sòl.

A l’Estat espanyol la gestió del sòl urbà es fa a partir dels anomenats Plans Generals d’Ordenació Urbanística, on es classifica el sòl en quatre tipus:

• Sòl urbà: sòl construït, urbanitzat i amb el traçat dels carrers, que disposa de subministrament d’aigua, electricitat, clavegueres.
• Sòl urbanitzable: aquella part del sòl que a partir dels plans urbanístics podrà ser construït per tal de garantir el creixement de la població i de l’activitat econòmica.
• Sòl no urbanitzable: sòl sota un règim especial de protecció que mai podrà ser urbanitzat donats els seus valors ambientals, paisatgístics, històrics, culturals …, o bé perquè està situat en àrees amb importants riscos naturals o per altres raons de benefici col·lectiu.
• Sistemes generals: terrenys destinats al funcionament del municipi (xarxa viària, zones verdes, equipaments, serveis urbans, infraestructures públiques).

 

Font: http://territori.scot.cat/ [en línia] [Consulta 17/01/2015]

En el disseny de la ciutat a banda de l’Administració Pública intervenen també altres agents urbans, cadascun d’ells amb interessos particulars.

Agents socials urbans:

• Propietaris privats de sòl: acostumen a ser promotors immobiliaris disposats a construir habitatges, locals o naus industrials. El seu objectiu és fer negoci i generalment ho fan especulant amb la compravenda de terrenys i edificis. Són propietaris dels solars, les finques, els pisos, els locals i altres espais urbans.
• Empresaris: intenten ubicar el seu negoci a la situació idònia,. Generen activitat econòmica i llocs de treball.
• Ciutadans: són els agents bàsics, ja que el seu objectiu és satisfer necessitats (habitatge, transport, educació, sanitat, serveis …).
• Organismes públics: parlem aquí d’Ajuntaments, Diputacions, Comunitats Autònomes.  A partir de la construcció d’equipaments, infraestructures i bens i serveis públics, defineixen el creixement urbà, regulen els desequilibris i resolen els problemes que es puguin plantejar. Una de les seves funcions principals és la d’informar als ciutadans i evitar l’especulació.

lll